dimarts, 16 de febrer de 2016

TRES-MONTSE NEGRA-OUS FERRATS

Tal dia com avui de fa tres anys vaig començar a penjar receptes en un bloc molt senzill que em van ajudar a fer els de casa. Jo confesso, ni idea.
Poc a poc, a força d'errar molt i de tenir molts ensurts he anat escrivint receptes i històries  que m'han rescabalat de El país dels crepuscles on vivia i a mode de Catarsi he pogut deixar enrera tots els Fronts oberts  que tenia, malgrat no he escollit encara el trajecte final, amb independència d'interessos, tard o d'hora agafaré un camí, in vino veritas, o un altra, o molts. Ara bé, com dic Jo sempre si són roses floriran.

Avui per a celebrar el cumplebloc, us clavo un trosset de la novel.la negra, que gràcies a Sebastià Benassar, professor i novel.lista m'he atrevit a començar a escriure i que vull compartir amb tots vosaltres que m'heu acompanyat aquest últim any, el més prolífic dels tres.

Moltes gràcies amics.



I et van trobar sense vida, escanyada, tenies els ulls oberts i les mans tancades.
De mort natural, estaves malalta.
Òndia no!
Les marques blaves del coll van fer dubtar a la doctora, aquella tan inepta que cap de les seves explicacions em van saber convèncer...
Les preguntes es van quedar sense contestar
-Quan serà?
-Potser durarà setmanes.
-Cóm serà? 
-No patirà, la sedarem. 
No tinguis cap dubte, massa i tot. No van preguntar-me res, ho van fer i prou, quan van voler. Un diumenge a la nit em vas trucar:
-Qué vindràs demà?
-Sí, esclar com cada dia.
I quan vaig arribar dilluns, ja no hi eres, no em vas reconèixer, només cridaves. Entre xiscles i brams em vas demanar aigua, m'hi vaig acostar; aquell cabell enredat, aquell cos ocupant tot el llit, els dits dels peus separats, ara tapada, ara no, aquella mala olor, vas cridar a la teva mare, aquella que t'havia amargat la vida, aquella que un dia et va dir que sempre series lletja, bruta i gandula, i tu li vas fer cas, aquella que no va parar fins aconseguir que tots els seus fills s'odiessin a mort, tan gelosa, tan omnipresent, tan manipuladora, tan sibil·lina, mai et va estimar, mai va estimar ningú, ni tan sols a ella mateixa. Aquella que va espatllar la vida del teu germà, aquell que era músic, aquell que un dia va voler marxar a França, aquell que t'odiava, aquell que un dia va conèixer una dona i no es va atrevir a escapar-se amb ella,  aquell que t'anomenava infiltrada i et va venir a veure aquell dilluns que ja no em vas reconèixer i es va enfadar molt perquè ningú l'havia avisat que t'estaves morint.
Es va posar a plorar, vaig sentir llàstima.
-Quan era petit em va salvar la vida -va dir-
-Jo m'estava ofegant i em va salvar la vida.
Va girar cua, va dir que tornaria l'endemà. I va baixar tot el passeig de Gràcia, des de Lesseps, i va agafar el tren perquè no tenia diners per posar benzina al cotxe, tants que n'havia guanyat, tants que n'havia gastat comprant companyia pels bars des de que la seva dona l'havia deixat per marxar amb un altre ja feia uns quants anys.
I va agafar el tren i va marxar cap a casa seva o això sembla, entristit i enrabiat i es va tancar a casa seva i es va fregir un parell d'ous, en una paella amb molt oli i se'ls va menjar amb el dits i no va tornar a sortir o això va dir...








Cóm es diu la novel·la?


8 comentaris:

  1. La nostra bloguera escriptora!!!!!
    Felicitats pels tres anyets i a seguir endavant!!!
    Tres ous ferrats???
    Ptnts
    Glòria

    ResponElimina
  2. Moltes felicitats, Montse!!! Per molts anys més de bloc!!!
    Petonets,
    Olga

    ResponElimina
  3. Muchísimas felicidades por tu cumple blog que sabes me encanta, pero además como lectora compulsiva de novela negra he de decirte que me he quedado con ganas de más, no puedes dejarme así.
    Te deseo muchos más años de éxito y que encuentres tu o tus caminos, espero acompañarte. Un besazo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja, ja, ja. Muchas gracias Merche.
      Continuará..
      Besos

      Elimina
  4. Ja et vaig dir quan vas escriure aixó que m'havia assemblat molt emotiu. Si, insisteixo, m'agrada molt.
    I m'ha agradat molt aquest "aperitiu" de la teva novela, a la que ja tenia ganes d'apropar-mi. Molt intens, molt despertant el interés, amb moltes ganes de que l'acabis i poguer seguir llegint. De veritat... Sempre et dic que tens fusta. Fusta per moltes coses, però aquesta n'es una 100%. Endevant, montse.. que trepitxes segura i amb bon peu.

    ResponElimina