FETGE AMB CEBA

Fa anys, molts anys, vaig treballar com a guia turística. La meva feina tan sols consistia en acompanyar una colla d'avis fins a les Illes Canàries, vigilant sobretot que cadascú ocupés el seient de la guagua en estricte ordre d'arribada, que no pugessin per equivocació en un altre avió o que no n'hi baixessin abans d'arribar a destí, com em va passar un cop que fent una escala técnica a Malaga, un matrimoni de iaius creient haver arribat es van dirigir a recollir les maletes, sense ni adonar-se'n que faltaven la resta de companys i la pobre guia que pregava a les hostesses de vol, no aixecar el mateix fins a poder recuperar els espontanis. 

Una altra de les meves feines era controlar que cap tingués una habitació millor que la resta de companys, que poguessin pujar tots als camells, i que sobretot, sobretot arribessin al primer torn de menjador d'aquell hotel de Las Palmas amb nom de meublé i així el cap de cuina pogués plegar d'hora.

La veritat és que les vaig passar canutes, però vaig aprendre molt. Eps! guardo molt bon record de la gent que allà vaig conèixer. Recordo que se'm va caure tot a terra un dia que vaig entrar a la cuina del hotel que pocs anys després van clausurar per falta de...de tot suposo. Déu meu sinyor! quanta merda hi havia allà dins, el senyor Chicote s'hagués firat. 

I els menús, ha ha ha espagheti amb ketxup, crema de ave que amb una mica de sort l'havien fet amb les plomes del bitxo, puré de verdures on trobaves tota classe de pells i fils i el famòs higado encebollado, de porc i sense ceba.

Jo avui us el porto com el feia la meva iaia Júlia, la de les receptes, bo boníssim, amb fetge de xai tallat ni fi ni gruixut, ceba de Figueres, que no és de Figueres i un rajolí de vermut. Pel que he vist però, el feia diferent a com s'acostuma. Primer fregia la ceba tallada a mitges llunes i quan estava cuita afegia el fetge cru, que llavors a foc viu agafava tot el bon gust de la ceba caramelitzada i cap el final ho flamejava amb un bon raig de vermut.