dimecres, 20 de maig de 2020

ELS FIDEUS DE LA SENYORETA


Fideus, fideuada, fideuà, espagets a l'Alguer, fideuejat...quin embolic!

Com bé diu el gastrònom Jaume Fàbrega, la fideuada o fideuà, mai "fidegüá", com he vist escrit en algun restaurant castellà, és un plat originari de Gandia, atribuit a un que es va quedar sense arròs, que es fa amb fideus gruixuts, amb forat o sense, a mí m'agraden més sense, i que es cuinen en un caldero o paella, fets amb sofregit de ceba i tomata, pebre vermell, marisc (gambes, escamarlans, clotxines...) i un brou de peix variat. Res a veure amb els fideus rossejats o rossos, com diuen a Cambrils, que serveixen a la majoria de restaurants i que es mengen sols, son fins i s'acompanyen d'allioli.

De pescadors o de terra endins, de fideus se'n fan a totes les cases i ha esdevingut un plat molt popular a Catalunya, a Andorra i a Ses Illes, però la veritat és que trobem receptes a tota la conca mediterrània, i fins i tot fora d'ella, com la "fideuá de carne" del País Basc, per citar-ne una.

En altres racons del blog ja he explicat una mica els orígens de la pasta en general, tot allò del fals mite de Marco Polo i els xinenos, per tant no hi entrarem, però sí de la que avui ens ocupa. La paraula fideu prové del mot àrab fidaw o fada i és conegut que van ser ells, els àrabs, els que van introduir la pasta seca a la Península Itàlica quan van conquerir Sicilia al segle IX. 

Els fideus es poden considerar originaris de Catalunya, anomenats com la pasta catalana pel també gastrònom nordamericà Colman Andrews, es coneixien originàriament amb el mot també àrab d'alatria que encara es fa servir en alguns indrets de la Península com a Múrcia, per exemple per anomenar un tipus específic de pasta o a Portugal on la paraula aletria vol dir directament fideu.

Ja en els primers receptaris del segle XIV escrits en català trobem plats fets amb fideus, dolços i salats. En el manuscrit anònim, Llibre d'aparellar de menjar que ha estat publicat recentment per primera vegada, la carn ab alatria, se sembla força als fideus a la cassola actuals.

En el llibre del Coc del Mestre Robert, Rupert de Nola, cuiner del rei Ferran I de Nàpols (1458-1494) ja ens recomana no posar sucre als fideus, quan van acompanyats de brou de gallines, tot i que aquell era considerat com l'espècie més cara i amb més prestigi del moment. Ens explica que els podem amanir amb formatge d'Aragó, fi i ben ratllat, el qual desconec si era molt preuat o no, però que apareix citat diverses vegades al llibre.

Fideus a la cassola (mar i muntanya)


Ingredients:
  • 2 cuixes de pollastre desosades 
  • Un bon grapat de gambes (només les cues, podem guardar els caps per fer un fumet)
  • 2 pebrots verds de fregir
  • 2 alls
  • 3 o 4 tomacons
  • Un raig de vi dolç de Banyuls
  • Uns brins de safrà
  • Uns 300-350 grs de fideus del nº 4 sense forat
  • 1,2 l de brou de pollastre
  • Oli d'oliva verge extra i sal
Elaboració:
  1. En una cassola amb oli d'oliva fregim les cuixes de pollastre desosades però senceres i reservem. Després ja les farem a trossets.
  2. En aquest mateix oli fem un sofregit amb el pebrot tallat petit, els alls picats i els tomàquets sense pell. Un cop tot ben caramelitzat afegim el vi de Banyuls i deixem evaporar.
  3. Incorporem el pollastre tallat.
  4. Afegim els fideus, donem unes quantes voltes perquè es barregi tot bé, hi posem uns brins de safrà i incoporem el brou ben bullent.
  5. Ho courem uns 10-12 minuts.
  6. Apagem el foc, incorporem les gambes pelades, tapem la cassola i deixem reposar un parell de minuts.
* Podeu fer servir altres ingredients com musclus o cloïsses, sempre sense closca.

Bibliografia:
  • Fàbrega, J. Cuina i cultura del gust al País Valencià. El patrimoni culinari. Publicacions de la Universitat d'Alacant (2019).
  • Fàbrega, J. Què és, realment, la fideuà. Blog VilaWeb (2009).
  • Fàbrega, J. La fideuà no és la fideuà. Blog Vilaweb (2009).
  • Fàbrega, J. Fideus, fideuada i fideuà. Blog Vilaweb (2017).
  • Fàbrega, J. El gust d'un poble: els plats més famosos de la cuina catalana (de Verdaguer a Gaudí: el naixement d'una cuina). Col.lecció El cullerot nº 15 Cossetània Editors. Valls 2002.
  • Mestre Robert. Llibre del Coch, tractat de cuina medieval. Edició a cura de Veronika Leimgruber. Clàssics Curial nº 16. Barcelona 2012.
  • Anònim. Llibre d'aparellar de menjar. Edició a cura deJoan Santanach. Set Portes Receptaris Històrics de Cuina Catalana nº 2. Editorial Barcino. Barcelona 2015.

dijous, 14 de maig de 2020

PISTONADA AMB SÍPIA I GAMBA DE VILANOVA



Sobre aquest plat de gust excel·lent he trobat molt poca documentació. Algun esment als menús diaris dels restaurants de Vilanova i la Geltrú, d'on sembla que n'és originari, una recepta d'un tal Sèbio i el que explica el gastrònom Jaume Fàbrega en un article al Blog Vilaweb. Per tant i per recomanació del mestre l'he fet com un rossejat de fideus i he canviat aquests per uns pistons de blat de l'agricultura ecològica, no gaire grossos.

PISTONADA

Ingredients i elaboració del fumet:
  • 1/2 cap de rap
  • 1/2 quilo aprox de peix de roca
  • Els caps de les gambes
  • Guarnició aromàtica: 1 ceba 1 all 1 pastanaga 1/2 porro
  • 1/2 copa de vi blanc
  • 5 o 6 grans de pebre negre
  • Julivert
  • Oli d'oliva verge extra
  • Aigua freda
  1. Netegeu tot el peix, traieu ganyes, boca i ulls, i desagneu-lo. 
  2. Ofegar en una olla la G.A. amb oli d'oliva verge extra. Desglaceu amb el vi blanc.
  3. Afegir els caps de les gambes i el peix a trossos i ofegueu durant uns minuts.
  4. Cobriu amb aigua freda i porteu a ebullició. Descumeu.
  5. Afegiu el julivert i els grans de pebre (podeu posar llorer, fonoll o farigola).
  6. Bulliu a foc suau, mig tapat durant 20-30 minuts.
  7. Infusionar uns 20 minuts, desengrasar i colar.
Ingredients i elaboració de la pistonada:
  • Una sípia
  • Les cues de les gambes
  • 300 grs de pistons
  • 1 litre de fumet
  • Pel sofregit: 1 ceba, 1 nyora, 1 all i 4 tomacons
  • Vi ranci (1/2 copa)
  • Oli d'oliva verge extra i sal
  1. Feu el sofregit. Talleu la ceba ben petita i poseu-la en una cassola amb oli d'oliva, quan estigui gairebé cuita afegiu l'all picat i la nyora que haureu rehidratat prèviament en aigua tèbia. Incorporeu els tomacons sense pell ni llavors. Un cop tot ben cuit tireu-hi el vi ranci i deixeu evaporar. 
  2. Afegiu al sofregit la sípia tallada a daus i espereu uns 5 minuts. Reserveu.
  3. Incorporeu els pistons en una paella o marmita i rossegeu amb un raig d'oli d'oliva. Afegiu el sofregit. Cobriu amb el fumet ben bullent i espereu uns 10 minuts.
  4. Poseu-hi les cuetes de gamba pelades.
  5. Tasteu de sal i apagueu el foc.
  6. Serviu.


dimecres, 22 d’abril de 2020

ZUPPA O MINESTRA-MINESTRA DE CARXOFA

La minestra, del llatí administrare i servida sempre a taula pel cap de família, és força líquida i les verdures, un dels caracters més originals de la cuina italiana per ser un dels recursos gastronòmics d'aquesta Península, venen acompañades d'algun cereal: arròs, pasta, orzo o farro depenent de la regió on es prepari. 

La zuppa, en canvi, mai porta arròs o pasta, també de verdures o llegums, s'acompanya amb llesquetes de pa i  és precisament d'aquest ingredient que deriva aquesta paraula i que és igual més o menys a tota Europa, sopa en català i castellà, soupe en francès, soup en anglès i que procedeix de l'alemany àntic o germànic occidental, soffa i que posteriorment es va llatinitzar en suppa. Generalment presenta un aspecte sòlid i consistent i arriba a taula amb poc brou que el pa ha absorbit. I com bé diu el refranyer, Aigua i pa sopa farà.

Les minestrones o sopes menestrades, originàriament menjar de pobres o camperols, tenen un ingredient imprescindible, el greix, ja sigui en forma de mantega, oli d'oliva,  llard de porc o cansalada viada*. S'afegeix al principi de la cocció en el cas de la cansalada o de la llard o bé al final si fem servir la mantega o l'oli d'oliva i volem fer una versió més lleugera del plat. En tot cas, si escollim la cansalada o la llard que li dóna més consistència, no s'ha de fregir massa estona.


A Itàlia hi ha tantes receptes com regions i m'atreviria a dir que tantes com cuiners, les més conegudes són: minestrone de pesto a la genovesa; a la milanesa; a la napolitana; a l'estil de l'Apúlia; a la Toscana...

               "Qui té lo cutxaró a mans fa la minestra a la manera d'ell"

A l'Alguer, ciutat situada a l'illa de Sardenya, tradicionalment de llengua catalana, se'n fan moltes de peix, és molt saborosa la d'anguila. Els alguerens preparen un sofregit amb oli d'oliva, ceba tallada fina, tomàquet o pomata com diuen ells, i pebre morisc, afegeixen peixos petits, aigua, ho fan bullir i amb el brou colat couen fideus (findeus) o espaguetis (espaguets) tallats a miques.

* Guanciale, llardons, panceta, bacó...


Minestra de carxofa


Ingredients:
  • 4 carxofes
  • 3 pastanagues
  • 1 ceba
  • 2 alls
  • un grapat de mongetes blanques ja cuites
  • 100 grs de pasta de sopa o arròs
  • Oli d'oliva verge extra, sal i pebre
  • Formatge provolone (opcional)
Preparació:
  1. En una olla amb una mica d'oli d'oliva, feu un sofregit** amb la ceba tallada fina i una pastanaga ratllada.
  2. Afegiu 1,5 l d'aigua i porteu a bullir.
  3. Peleu les carxofes i talleu-les en quatre trossos, peleu les dues pastanagues que queden i talleu-les a rodanxes.
  4. Afegiu les carxofes i les pastanagues a la olla. Ha de coure a foc lent uns 20 minuts.
  5. incorporeu la pasta i les mongetes blanques i que cogui tot junt uns 10 minuts o fins que la pasta estigui al dente. (si poseu arròs ha de coure uns 18 minuts).
  6. Tasteu de sal i pebre i serviu.
  7. Podeu ratllar una mica de provolone o mozzarella i esparcir-lo per sobre.
** Al sofregit hi podeu afegir tomàquet.




Bibliografia

  • Sechi, C. La cuina tradicional de l'Alguer Llibres de l'index 190 pp